Cultura

JOSEP ESPAR I TICÓ

EMPRESARI, ACTIVISTA POLÏTIC I PROMOTOR CULTURAL

“Hauríem d’arribar a ser el 60%; la història és llarga i pacient”

[Sobre els Fets del Palau] No n’hi havia prou, amb aplaudiments i prou. O cantàvem o perdíem
Una llengua que té un Verdaguer, un Maragall, un Martí i Pol, una Rodoreda... és massa forta per desaparèixer

“Des d’aquest despatx, ja se n’han organitzat, ja, de coses...”, ens diu tot somrient Josep Espar i Ticó, que avui fa 93 anys, quan, acompanyat de la seva neta i secretària, Ariadna, ens mostra un estudi ple de llibres, cartells i documents a baix de tot de la rambla Catalunya. Figura clau en pràcticament tots els grans projectes catalanistes durant el franquisme, Espar i Ticó (Barcelona, 1927) va formar part dels equips fundadors del diari Avui, la revista Cavall Fort i la discogràfica Edigsa; va ser un dels protagonistes destacats –enguany ha fet 60 anys– dels Fets del Palau; va ser també, l’any 1974, un dels impulsors de Convergència Democràtica de Catalunya, i va ser gerent, entre 1975 i 1977, del Congrés de Cultura Catalana.

A Prada de Conflent, on aquest estiu passat, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, se li va concedir el premi Canigó, l’exrector Jordi Sales va definir-lo com “una persona valenta en un país de bastants covards”. Creu que la valentia ha estat la clau en tot el que ha fet?
Més que de valentia, crec que van ser actes de potència i convicció. Tenir grans idees és absolutament indispensable, però si, al darrere d’aquestes, no hi ha actituds que els donin suport, les idees queden descalçades. Hi ha, en aquest sentit, dues paraules fonamentals. Una és cal, que és una paraula molt catalana. Havíem de fer allò que calia. I l’altra és ara. Perquè demà, demà... sempre és demà! No podíem haver deixat per l’endemà el que calia fer en aquell moment.
On neix el seu tarannà d’activista?
A mi els rojos em van matar el pare. I, a partir d’aquí, se’m va fer un embolic mental molt gros. Em va costar fer el pas cap a una actitud antifranquista i catalanista, però, evidentment, el vaig fer. Em vaig convertir en un convers, i ja se sap que els conversos tenen una potència més gran a l’hora de defensar les seves idees. Li explicaré una anècdota que, per a mi, en aquest sentit, va ser important. Un dia, baixant per rambla Catalunya amb un amic meu de la Universitat, en arribar a plaça Catalunya, em va dir tot assenyalant l’edifici de la Telefónica: “El veus, allà, al fons? El veus o no el veus? Ara no el veus perquè l’estan restaurant i tot són lones, però l’edifici... hi és. Catalunya, com aquest edifici, també ens l’han tapada, però hi és! Tu què parles a casa teva? Català, oi? I també hi tens llibres en català, oi? Catalunya, doncs, existeix, i nosaltres el que hem de fer és fer-la evident a tothom.” A partir d’aquell moment em vaig convertir en un acèrrim defensor de la realitat catalana.
En uns temps, és clar, en què no era fàcil ser-ho.
Li diré una cosa interessant. Una vegada, quan vam fer un grup que feia confluir tots els grups que hi havia a Catalunya i que s’anomenava CC, Cristians i Catalans, a un cosí meu que havia estat de l’agrupació Nosaltres Sols! li vaig dir: “Mira, hem de tornar a unir totes les forces i fer un punch.” I aquest cosí em va dir: “Josep, no veus que no hi ha res a fotre?” I jo li vaig dir: “No sé, si hi ha res a fotre, però, ara, el que cal és fer-ho. Lluitar per.” En aquest moment actual a Catalunya ens trobem exactament en la mateixa situació. Hi ha qui diu, per exemple: “No veieu que, amb tanta immigració, és impossible fer el tomb final?” O: “No veieu que amb aquest Estat de l’a por ellos que tenim, ple d’odi, serà tot molt difícil?” I jo el que responc és: “Deixem-nos de si hi arribarem o no hi arribarem. El que cal és anar-hi. I nosaltres hi anem!”
De quins episodis de la seva dilatada biografia se sent més orgullós?
D’un dels que estic mes orgullós és d’haver cantat El cant de la senyera al Palau de la Música envoltat de policies al davant, al darrere i al costat. Havíem dit que l’himne calia cantar-lo. I no podíem fer jocs de mans. L’havíem de cantar. Però, és clar, estàvem espantats. S’havien començat a fer detencions... Jo, però, vaig tornar a posar el “cal” al davant i em vaig aixecar: “Al damunt dels nostres cants...” [cantant]. Dos policies se’m van enganxar de seguida, però jo, aleshores, treballava al camp els estius a Balaguer i era físicament molt corpulent, així que els vaig esbandir un a la dreta i l’altre a l’esquerra, i me’n vaig deslliurar. Al meu germà Xavier, però, sí que l’havien detingut. I l’estaven baixant per les escales del galliner. Així que vaig tornar a fer ús de la meva potència de braç i de puny i vaig deixar un altre poli esbandit a terra. El meu germà Xavier se’n va desfer i vam aconseguir arribar al carrer.
Va ser el primer a posar-se a cantar, vostè.
Sí, perquè tothom aplaudia i aplaudia, però faltava la cançó. No n’hi havia prou, amb aplaudiments i prou. O cantàvem o perdíem. I ja em diràs de què serveix anar dient les coses si després no les acabes realitzant… Quan van acabar els Fets del Palau, em van portar a Montserrat, guardat. Recordo que em va cridar el pare abat i em va dir, irònicament: “Espar, que diuen que els heu pegat... Això no es fa...” Vaig quedar ple de satisfacció.
Just un any després constituïa Edigsa.
Hi havia, en aquest terreny, un gran buit. I nosaltres anàvem, sobretot, a omplir buits. Vam aconseguir el permís amb moltes restriccions i l’amenaça que ens desautoritzarien tan bon punt féssim alguna cosa que no els interessés. Vam fer una feinada molt gran, perquè la Nova Cançó, que tot just començava, no tenia espais de difusió. Entre les meves grans satisfaccions hi ha haver pagat un bitllet de tren a Raimon per dur-lo de València, també.
Com ho recorda?
Estàvem en contacte amb totes les terres de llengua catalana i ens havien dit que a Xàtiva hi havia un xicot que cantava en valencià que ho feia molt bé. Tenir a Edigsa una veu més enllà de Catalunya ens era absolutament abellidor. Així que vam agafar un bitllet i li vam enviar perquè vingués. El vam esperar a passeig de Gràcia, on va arribar amb en Joan Fuster. En Raimon va venir a casa a sopar i, després, vam anar a la Nit dels Premis de Santa Llúcia, a l’hotel Colón. Ens vam reunir en una de les sales adjacents i va agafar la guitarra. I, quan va començar a cantar Al vent, es va produir una eufòria col·lectiva total. La meva mare, referint-se a Edigsa, recordo que va dir: “Ara sí que veig que us en sortireu!”
Com va viure el naixement de l’Avui?
Oleguer Soldevila Godó, que era un mecenes catalanista de la burgesia catalana, volia fer un diari en català. Era amic d’un militar i es pensava que a través seu li ho deixarien fer, però el militar li va dir: “Oye, Soldevila, tienes que ponerte en la cabeza, cuando te afeites por la mañana, que no hablarás ni una sola palabra de catalán y te olvidarás de Cataluña.” Què havíem de fer, doncs, nosaltres, davant d’això, anant a demanar un permiset a la delegació d’Informació i Turisme a Madrid? Sabíem que no podíem presentar un projecte que ens poguessin refusar fàcilment, així que vam pensar en dues coses. Que a Madrid els costés molt dir que no i fer tots els possibles perquè diguessin que sí. Va ser clau, en aquest sentit, poder posar com a fons econòmic, a l’hora de demanar el permís, 30.000 subscriptors que ja havíem aconseguit abans d’hora. I també, sobretot, tenir a favor tota la representació artística de Catalunya, ja que sabíem que els costaria dir que no a Miró, Tàpies, Guinovart, Hernàndez Pijuan… Vam tenir la col·laboració de tots. D’absolutament tots. No ens va dir que no ningú. Així que vam llançar la idea del fons d’art del diari Avui i ens van donar el permís. Em van telefonar, però, de Madrid dient que seria per a ells una gran satisfacció que el director d’Informació i Turisme vingués a Barcelona quan les obres s’exposessin a la Fundació Miró poc abans de la sortida del diari. I encara no sé com m’ho vaig fer, però els va dir alguna cosa com ara: “Si el necessitem, no es preocupi que ja li trucarem!” I no van venir.
Parlàvem de Raimon, fa una estona. N’escolta molta, ara, de música?
Ahir [diumenge] vam celebrar els 93 anys i una de les cançons que vam cantar i que se sap tota la família és Tornarem, de Lax’n’Busto.
Caram.
És una cançó que em serveix per dir que no soc una persona del passat, jo, sinó del present.
Parlem del present, doncs. Què creu que li “cal”, ara, a Catalunya?
La primera cosa que hi veig és que, abans de tornar a plantejar una cosa seriosament, hauríem d’arribar a ser el 60%; la història és llarga i pacient. Jo, per exemple, tinc 93 anys, però els meus nets, per exemple, en tenen vint i tants. Nosaltres hem d’arribar al 60%. Si no hi arribem, ni a l’estranger, ni els constitucionalistes de Catalunya, ni l’Estat espanyol ens faran el més mínim cas.
I com s’hi arriba?
Hem de convèncer un tipus d’immigrants castellanoparlants per tal que vegin clar que el nostre projecte de país és un projecte socialment avançat on hi poden guanyar moltíssim. No donar prioritat a la cosa identitària, sinó a la cosa econòmica. Podem arrossegar força més gent i, per fer-ho, hem de pensar que cal fer-ho, no en si ens en sortirem. No hem de pensar que “potser” no hi arribarem, sinó que que hi hem d’anar. És una actitud que ens dona molt força i que hem de traspassar als nostres nets. I es pot fer, perquè a Catalunya no hi ha cap objectiu que sigui més gran que aconseguir un estat propi.
Va ser un dels fundadors de Convergència. Què en pensa, de la fragmentació d’aquest espai polític?
Penso que s’han deixat portar per la política i no pel país. Desgraciadament ha passat amb tots els partits polítics, això. Nosaltres, però, conservem la idea que abans és el país que la política, i és això el que cal transmetre i el que la gent jove hauria de veure clar. En el moment de crear Cavall Fort, per exemple, hi havia dos grups que volien fer una revista catalana: gent pro Esquerra Republicana i d’altres pro CC. No teníem més remei que fer-nos una abraçada ràpida. Ens podíem plantejar dues revistes infantils quan no en teníem cap?
Què n’opina, de Carles Puigdemont?
Penso que un polític no es pot equivocar de la manera radical en què ell ho va fer l’octubre del 2017. En aquell moment vaig telefonar set o vuit vegades per tots cantons, jo: “No declareu la independència, convoqueu eleccions!” Es va doblegar al que li deien quatre personatges del carrer. Va declarar la independència i la independència va durar el que va durar. Va quedar desautoritzat. De cara al futur penso que hi havia un futur president de la Generalitat molt clar, en Jordi Cuixart, i ara n’ha sortit una altra que, per mi, també ho és: la Laura Borràs!
Com ha viscut el Procés?
He patit molt. En el cim d’aquest patiment hi ha aquesta declaració inútil de la independència, que em va fer patir molt. I la presó, naturalment. Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Oriol Junqueras… Com pot ser que una gent tan formidable acabi a presó? La bondat interior de Joaquim Forn, per exemple, és tan gran que encara em pregunto com una persona així pot estar a la presó.
El preocupa la situació del català?
Soc molt sentimental, jo. Penso que una llengua que té un Verdaguer, un Maragall, un Martí i Pol, un Salvat Papasseit, un Salvador Espriu, una Mercè Rodoreda... és massa forta perquè se’n pugui contemplar la desaparició. Crec fermament, doncs, en el futur de la llengua catalana.
És optimista.
Bé, si no hagués tingut un tarannà optimista no hauria fet res de tot el que he acabat fent. M’hauria quedat a casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Filharmònica de Berlín cancel·la les actuacions a la Sagrada Família i al Palau de la Música

Berlín

Mor als 65 anys l’actor Quique San Francisco

Barcelona

Òmnium Cultural impulsa un certamen literari dedicat a Neus Català

Falset

La vaga d’estudiants de l’Institut del Teatre exigeix canvis a les aules perquè siguin “espais segurs”

Barcelona

Rellevada la directora d’El Born CCM Montserrat Iniesta per “disfuncions en el lideratge”

Barcelona

‘Nomadland’ i ‘The Crown’ triomfen en els Globus d’Or

Los Ángeles
Mirador

Paraules que rimen amb ‘residència’

Els llocs de violència i exili d’Àngel Jové

La Jonquera

La mort d’un home bo

barcelona