Cultura

Carol Duran

NOVA DIRECTORA DEL TRADICIONÀRIUS

“Vull ajudar a internacionalitzar la nostra música d’arrel”

Les músiques que tenim a casa cal cuidar-les, ja que, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú
Una música sol estar normalitzada quan músiques d’altres àmbits s’hi volen apropar

Carol Duran (Terrassa, 1979) agafa el relleu de Jordi Fàbregas –a qui, l’any passat, es va concedir la Creu de Sant Jordi– en la direcció tant del Festival Tradicionàrius com del CAT de la Vila de Gràcia, espai neuràlgic de les músiques d’arrel. Duran, violinista de La Carrau, grup cabdal per entendre la renovació del folk ara fa vint anys als Països Catalans, s’estrena en el Tradicionàrius amb una 34a edició marcada naturalment per la pandèmia però que, tanmateix, conté plats forts com el debut de la Companyia Elèctrica Dharma al CAT (26 de febrer); el desembarcament del Tradicionàrius al Palau de la Música en dos concerts (Barcelona Gipsy Balkan Orchestra el 14 de març i Rodrigo Cuevas el 19); el retorn, ara amb ritmes caribenys, d’El Belda i el Conjunt Badabadoc (12 de febrer); un doble cartell entre el veterà romancer Jaume Arnella i el grup empordanès de punk Fetus, que dedicaran al cançoner d’Arnella un disc sencer (20 de març); i les estrenes, entre d’altres, dels nous treballs de Coloma Bertran (21 de gener), Maria Rodés (26 de febrer), Paula Grande i Anna Ferrer (7 de març) i Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic (26 de març). Un Tradicionàrius amb fort caràcter femení que inclourà, també, les visites de veterans com ara Biel Majoral (29 de gener) i Pep Gimeno Botifarra (21 de març) i que, després de l’ajornament, ahir, del concert de celebració del 40è aniversari del “supergrup” Almanac, arrancarà avui amb l’estrena del nou disc d’Eliseo Parra: Cantar y batir.

Molts la coneixíem com a integrant de La Carrau. Faci’ns un resum de la seva trajectòria musical.
Soc violinista, i he estat amb La Carrau des que vam començar, l’any 1997. La Carrau va ser el meu grup de base i vam estar vint anys plegats, però també he estat en altres grups: Les Violines, Las Migas (amb qui he estat dos anys de gira internacional), ara amb Sabor de Gràcia... Tinc també el meu projecte personal, Soroll Blanc, faig bluegrass... Estic molt activa, però fa temps que combino aquestes dues vides professionals. Per una banda, la de músic, i per l’altra, la gestió cultural. He estat molts anys organitzant jornades i cicles de concerts. Em sembla bonic, i interessant, poder estar a l’escenari i també entre bastidors.
Al Tradicionàrius, com i quan hi va arribar?
Amb La Carrau, precisament, que és amb els quals vaig descobrir a fons la música d’arrel, tot i que ja havia estat en corals i esbarts. Al CAT hi veníem a fer concerts i a veure’n. Recordo, per exemple, fer substitucions amb Primera Nota i compartir escenari amb músics que ara formen part de la junta del Tradicionàrius. Aquí m’hi sento com a casa i puc dir que el CAT m’ha vist créixer com a músic i com a persona.
Amb quins reptes i intencions n’assumeix la direcció?
És una edició una mica de transició, perquè la situació de pandèmia no ens permet fer grans canvis. Crec, però, que els 34 anys d’història del festival han estat meravellosos, així que agafar-ne el relleu, d’entrada, és tot un repte. Hem pogut fer una programació tan intensa com de costum i amb molta denominació d’origen, tot i que estem contents que músics d’altres llocs –Occitània, el País Basc, Astúries, Segòvia, Galícia i, evidentment, les Illes i el País Valencià– hagin volgut assumir el risc de venir. De cara al futur vull ajudar a internacionalitzar la nostra música d’arrel, connectar-la amb músiques d’altres llocs.
El gran repte de la internacionalització...
Sí, cal crear nexes i xarxa entre festivals, i això sé que requerirà una gran feina a l’hora de posicionar-nos i aconseguir que se’ns conegui. És allò de la filosofia win win. Tots podem aprendre els uns dels altres i mostrar el que sabem. Jo soc de la generació Erasmus. Vaig estudiar a Finlàndia a través de l’Esmuc i em va encantar veure com treballaven allà la música d’arrel. Vull, per tant, continuar amb el que ja s’ha fet, ja que aquí, al Tradicionàrius, s’han fet molt bé les coses, alhora que buscar noves línies d’internacionalització.
Què li va agradar tant, d’un país com Finlàndia?
Les seves músiques, d’entrada, m’al·lucinaven. Grups com Värttinä em semblen màgics. Primer m’ho mirava amb una mica d’enveja, però va ser precisament allà on vaig acabar d’entendre que les músiques que tenim a casa són igualment increïbles i que cal cuidar-les, ja que, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Cal, en aquest sentit, que hi hagi noves generacions interessades en aquesta cura, a renovar-les, a barrejar-les amb altres músiques per tal que es mantinguin vives.
En el primer Congrés Nacional de Música d’Arrel, celebrat al CAT la tardor passada, es va parlar del desconeixement que encara hi ha d’aquestes músiques, així com d’una manca de visibilitat. En comparteix el diagnòstic?
Sí. És just dir que s’ha millorat molt, en aquest àmbit, però encara falta feina per fer. A Finlàndia, per exemple, recordo parlar del fet que una música sol estar normalitzada quan músiques d’altres àmbits s’hi volen apropar. Músics, en resum, d’altres estils buscant tocar amb músics de música d’arrel. I, tot i que encara falta molt per fer, anem ja cap a aquesta direcció. De l’especialitat de tradicional de l’Esmuc, per exemple, estan sortint músics boníssims.
Quin paper han de jugar el Tradicionàrius i el CAT en el mapa cultural de Barcelona i Catalunya?
El CAT és un espai de referència de la música tradicional a casa nostra, i ha de ser un paraigua perquè aquelles propostes amb denominació d’origen puguin tenir un espai on mostrar-se. Hi ha, doncs, aquesta funció de divulgació, promoció i donar aixopluc i, també, la de buscar nexes amb altres estils, àmbits, espais i festivals. Tant d’aquí com de fora.
Hi conviuen diferents generacions de músics, en l’entorn del Tradicionàrius.
Sí, és una de les coses boniques que tenim, així com la que hi puguin haver músics professionals i d’altres que no ho són. Tot això dona salut a la música.
En el període del Tradicionàrius se celebren també cites importants com el Celtic Connections de Glasgow.
Exacte. I cal buscar-hi connexions, com també es pot fer amb cites com el Womex. Fira Mediterrània, Esmuc, Tradicionàrius... Cal que, en objectius així, treballéssim tots a l’una, ja que ens pot fer créixer com a sector.
Vindran més grups de fora, quan les circumstàncies ho permetin?
M’agradaria que vinguessin i, alhora, que els músics d’aquí poguessin també anar a tocar a fora. Crec que, a mitjà termini, hauríem de poder posicionar-nos en un circuit internacional.
Què li fa il·lusió veure en aquesta primera edició de Tradicionàrius que dirigeix?
Moltes coses. La Dharma és el primer cop que toquen al CAT. Faran dos o tres passis, encara no ho sabem, i ens fa molta il·lusió perquè solen tocar en espais més grans, i això és un bombonet. Eliseo Parra, d’altra banda, és un dels referents bàsics de la música d’arrel de la península Ibèrica. Hi ha el Botifarra, Biel Majoral... i això de Jaume Arnella amb Fetus, que representa molt bé aquest joc intergeneracional i entre diferents estils del qual parlàvem. Projectes com aquest són els que demostren si una música gaudeix de bona salut o no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Filharmònica de Berlín cancel·la les actuacions a la Sagrada Família i al Palau de la Música

Berlín

Mor als 65 anys l’actor Quique San Francisco

Barcelona

Òmnium Cultural impulsa un certamen literari dedicat a Neus Català

Falset

La vaga d’estudiants de l’Institut del Teatre exigeix canvis a les aules perquè siguin “espais segurs”

Barcelona

Rellevada la directora d’El Born CCM Montserrat Iniesta per “disfuncions en el lideratge”

Barcelona

‘Nomadland’ i ‘The Crown’ triomfen en els Globus d’Or

Los Ángeles
Mirador

Paraules que rimen amb ‘residència’

Els llocs de violència i exili d’Àngel Jové

La Jonquera

La mort d’un home bo

barcelona