Cultura

Pau Alabajos

CANTAUTOR

“Cal que ens aferrem a la vida amb les dues mans”

És trist que una cançó del 2008 sobre violència masclista pugui ser cantada com llavors

Havia de clausurar la 25a edició del Barnasants amb la presentació de Les hores mortes (RGB), publicat el febrer de l’any passat. La pandèmia, com tantes altres coses, però, no ho va fer possible i, finalment, Pau Alabajos (Torrent, 1982) inaugurarà avui la 26a edició amb un recital al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat (19h) en què actuarà acompanyat de Laura Navarro (violí), Adriana Sena (violoncel), David Barberà (teclats) i Enrique Jerónimo Gus (bateria) i en què, a més de mostrar el nou repertori, recuperarà “idees que havien quedat en el tinter”, com cantar a Ovidi Montllor en el 25è aniversari “de les seves vacances”. Alabajos tornarà l’11 d’abril al Barnasants per a un homenatge a la poesia amb la poeta barcelonina Aina Torres i el violoncel·lista empordanès Edgar Casellas.

Com ha viscut, professionalment, aquests mesos de pandèmia?
Els cantautors som possiblement els que millor hem rebut el cop. No vam poder tocar cançons de Les hores mortes fins a l’estiu, però no em puc queixar, en el sentit que a tots aquells que es mouen, per exemple, dins del rock o el mestissatge, i que actuen en festivals amb el públic ballant, se’ls ha tancat del tot l’aixeta.
Quina reflexió hi ha al darrere del títol del disc?
Sembla, certament, premonitori del que vam acabar vivint, però es una referència, de fet, al primer vers d’Estimada Marta de Miquel Martí i Pol, un poemari preciós i també molt dur, ja que és de quan se li va diagnosticar esclerosi múltiple i va començar a adonar-se de les limitacions físiques que tenia per estimar. Em va interessar aquesta idea d’aprofitar el temps. Cal aferrar-se a la vida amb les dues mans.
A ‘Vuit de març’ agafa versos de Maria Mercè Marçal però no els canta vostè, sinó tres dones.
Sí, Gemma Humet, Meritxell Gené i Marta Rius són tres cantautores amb les quals he compartit molts viatges, concerts i sobretaules. La cançó es un manifest en vers de Marçal, una mena de càntic col·lectiu de les dones empoderades que lluiten contra la discriminació de drets, i em va semblar interessant fer un pas enrere i que fossin elles i no pas jo les que agafessin el protagonisme. Quan escolto la cançó hi ha una part que la sento meva, perquè l’he escrit jo, i una part que no, i és curiós.
Què el va dur a recuperar ‘Lletania’, una cançó sobre violència masclista que ja havia gravat en el seu segon disc?
Adonar-me que, tretze anys després, no calia canviar ni una coma de la lletra. És trist que una cançó del 2008 sobre violència masclista pugui ser cantada talment com aleshores. La societat potser n’ha pres més consciència, però les morts continuen succeint-se dia rere dia.
‘Vencerem’ és una cançó basada... en un quadre?
Sí, d’Antoni Miró. Forma part d’un projecte en el marc del qual, a diferents músics dels Països Catalans, se’ns va donar un quadre perquè en féssim una cançó i servís de complement a una retrospectiva que se li feia a València. A mi em va tocar un quadre del 1972, Vencerem, que representava una persona afroamericana amb el puny en alt, una denúncia claríssima de la repressió que van patir els afroamericans en aquells anys. L’encàrrec va ser durant l’octubre del 2017 i, és clar, era molt difícil no fer una analogia, salvant totes les distàncies que es vulgui, amb el que va passar a Catalunya. La cançó va acabar convertint-se en una reflexió transversal sobre la repressió, que es una eina que els estats utilitzen arreu del món per emmordassar les dissidències.
Ja que parlem de repressió, ha musicat el poema d’Apel·les Mestres que Jordi Cuixart va recitar davant del Suprem.
Sí, vaig escoltar el poema directament de la seva veu, al Tribunal Suprem, com a resposta a una pregunta de la seva advocada, Marina Roig, sobre el significat del “no passareu” que havia utilitzat en xarxes quan es va produir el segrest de les institucions públiques catalanes per part del govern central. Em va semblar contundent que Cuixart respongués amb cultura i poesia una persecució clarament ideològica.
Vostè hi va cantar, el 20 de setembre del 2017, davant la conselleria d’Economia.
Sí, em van telefonar d’Òmnium Cultural el mateix matí dient-me que caldrien moltes hores de mobilitzacions. Estava, de fet, mirant internet i preguntant-me com es podia estar produint una injustícia d’aquella magnitud. Vaig agafar el cotxe i vaig pujar cap a Barcelona. Va ser increïble arribar-hi i veure aquella resposta cívica, que feia posar els pèls de punta. Recordo que vaig cantar Utòpics, idealistes, ingenus i una versió del Què volen aquesta gent?. És absolutament inconcebible que encara siguin a la presó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cantabile estrena el seu "Cant de lluita"

Barcelona

La cultura és igualitària?

barcelona / girona
Mirador

Un ‘documental’ també pot ser el millor film

La Casa Masó, vista amb els ulls de les seves dones

Girona
MÍRIAM PORTÉ, PRODUCTORA AUDIOVISUAL (DISTINTO FILMS)
.

“Allà on hi ha diners, hi ha dificultats per a les dones”

IOLANDA BATALLÉ PRATS, DIRECTORA DE L’INSTITUT RAMON LLULL
.

“El canvi no és només arribar a dirigir; cal que després treballis a la teva manera”

GLÒRIA CASTELLVÍ, MÀNAGER I PRODUCTORA (RGB MUSIC)
.

“Programar més dones no hauria de ser una moda”

CARLA ROVIRA, AUTORA, DIRECTORA I ACTRIU
.

“El circ mediàtic a l’Institut del Teatre ha estat un reabús”

FRANCESCA LLOPIS, ARTISTA
.

“El món de la cultura és capitalista i patriarcal de manera majoritària”