Cultura

Nonell, l’indòmit

El MNAC reconverteix en un llibre la mostra que volia dedicar a l’artista que va posar el seu talent al servei del que no encaixava amb els valors burgesos

“És el mite de la contracultura del canvi de segle”, sostenen Eduard Vallès i Francesc Quílez

Si el 2020 hagués estat un any normal, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) hauria presentat una gran exposició d’Isidre Nonell (1872-1911). Tenia raons de pes per fer-la, i no només perquè és un dels artistes troncals de les seves col·leccions (entre pintures i dibuixos n’atresora 200). Ja han passat dues dècades de l’última antològica que se li va dedicar, el que vol dir que hi ha una generació que no l’ha vist mai exposat integralment. I, a més, darrerament els especialistes han fet recerques amb enfocaments inèdits que desborden l’etiqueta tòpica i reduccionista que sempre ha dut, la del pintor de gitanes. De Nonell no estava tot dit, no.

El coronavirus va irrompre dos mesos abans de la inauguració de l’exposició, el punt fort de la qual era que es nodria d’obres de fons diversos, alguns llunyans, i no només de Nonell, amb la intenció de contextualitzar-lo i de remarcar la dimensió universal de la seva proposta artística. Per motius tècnics i econòmics, el projecte ha quedat posposat sine die. Però s’ha reconvertit en un llibre que dona fe del que hauria estat, i del que serà quan vinguin temps més favorables. I, sobretot, deixa constància de la investigació interdisciplinària. Nonell. Visions des dels marges és un treball coral que han coordinat els dos comissaris de la mostra fallida, Eduard Vallès i Francesc Quílez, conservadors del MNAC, que en signen estudis junt amb Glòria Escala, Francesc Fontbona, Ricard Mas, Carme Ramells, Núria Oriols, Núria Pedragosa i Ruth Bagan.

Aquest mosaic de noves lectures del seu llegat posa el focus en “la modernitat radical de Nonell”, un cas a part en la història de l’art català, i clarament en l’art del seu temps que complaïa els gustos estètics de la burgesia. “Nonell és el mite de la contracultura del canvi de segle. Fa una gran esmena a l’art català del moment. Es desmarca de la pintura anecdotista de finals del XIX i, compte, de la primera generació modernista pel seu excessiu decorativisme”, sostenen Vallès i Quílez.

Nonell anirà per lliure de principi a fi de la seva carrera i posarà la seva creativitat al servei del que no encaixava amb els valors de la societat benestant. Comença pintant paisatges anodins, descampats i suburbis, i acaba, poc abans de morir de tifus als 38 anys, creant bodegons humils. L’abans i el després en sintonia conceptual amb el que li donarà fama pòstuma: les seves sèries de retrats de personatges marginals i marginats.

Aquesta aposta tan valenta i arriscada es va gestar en un viatge a la Vall de Boí, el 1896, amb els seus companys de la colla del Safrà. En aquest racó recòndit del Pirineu, va quedar colpit pels cretins, persones amb afectacions mentals i deformitats físiques, i pels malalts de goll. Es va proveir d’apunts que després, a Barcelona i a París, va transformar en obres per exposar a les galeries. “És una temàtica gairebé sense precedents en la història de l’art català i europeu, només en episodis aïllats l’havien tractat Velázquez, Ribera i Goya”, remarquen els autors del llibre. I aquest és un dels fils més suggeridors que hauria estirat l’exposició: el diàleg visual de Nonell amb la tradició, cosa que implicava portar al Palau Nacional obres dels mestres. “Hi ha pocs artistes catalans que resisteixin la comparació amb els grans genis, i Nonell és un d’ells”, diu Quílez.

Nonell emergeix ja llavors com una figura controvertida. Però persistirà amb altres col·lectius desafavorits i estigmatitzats. Entre aquests, i obsessivament, els gitanos. Del 1901 al 1907, els dedicarà 130 obres. El problema de Nonell no és que pinti gitanes. És com les pinta. Aquesta temàtica no n’era pas, de nova. “Però ell la desvesteix de la mirada folklòrica, que no deixava de ser humiliant. Dota les dones gitanes de dignitat, elegància i bellesa. Per començar els diu pel seu nom”. L’Amparo, la Chata i la Consuelo, la seva model, i amant, preferida. Les representa arraulides, transgredint així també el gènere del retrat. “Més que representar persones, representa idees. La solitud i l’abandonament”, raona Vallès. “I no fa proselitisme. No abandera cap causa de justícia social. És un notari que registra una realitat infravalorada”, hi afegeix Quílez.

I això incomoda, i molt, un establishment que vol viure dins la seva bombolla d’optimisme, privilegis i ostentacions. Nonell els fa veure el que no volen veure. “És plenament conscient del que fa”, subratlla Vallès. I el rebutgen. “La seva obra és un estrepitós fracàs de públic i de bona part de la crítica. Però aquesta és també la seva singularitat. Que no tindrà mai cap estratègia comercial ni tampoc social. Ni es publicità ni s’esforçà a ser simpàtic en el seu entorn.” Una de les seves frases mítiques ho ben recull: “Jo pinto i prou.”

Víctima dels prejudicis, a les exposicions que fa a la Sala Parés en l’estrenat nou segle li posen la creu. I del 1903 al 1910 es tornarà gairebé invisible. Però no tothom li gira l’esquena. Hi ha crítics que li fan costat, com Miquel Utrillo. I un jove cridat a ser el millor artista del segle XX es fixa en ell. És Picasso, una esponja que absorbeix el talent, i s’adona que Nonell “és un talent pur”. Un talent que, de fet, ni els seus crítics més acèrrims posen en dubte: “El que li recriminen és la càrrega subversiva del seu treball; ho consideren una provocació”, matisa Vallès.

Picasso també hauria estat una presència lluminosa de l’exposició, al costat de més autors coetanis, locals i internacionals. Un altre exercici comparatiu per posar l’accent en el caràcter avançat del projecte artístic de Nonell. Molts anys després, el mateix Picasso confessaria: “Aquest [Nonell] sí que era un artista de veritat! Era el que més valia.” Els editors del llibre no amaguen que potser ho va exagerar un pèl, perquè el cert és que les seves personalitats eren molt diferents; l’un, Nonell, expressionista, i l’altre, Picasso, simbolista. Però és innegable que l’admirava i que el va tenir per referent. “Mira, veus aquesta dona asseguda així d’esquena? La vaig dibuixar un dia que em van lloar en Nonell i jo vaig voler demostrar que també en sabia.” El dibuix en qüestió és Dona asseguda, conservat al museu barceloní de l’artista, i és Vallès qui l’ha identificat.

A aquell Picasso en construcció el fascinava la fermesa d’un artista indòmit que per cops que rebés no es desviava ni un centímetre del seu camí. Un artista que en el fons era una mena d’antiartista. “Sempre va mantenir una actitud molt inconformista i descreguda amb el paper social que havia de tenir l’artista. Se’n fotia de la seva aura romàntica, de la seva egolatria i del seu narcisisme. Nonell es reivindica com un treballador, sense porpra.” Prova d’això és que no s’autoretrata mai, i quan ho fa és amb trets caricaturescos que estampa als reversos de les seves obres.

El duet d’experts és curós amb les influències que va exercir Nonell en Picasso (també en Carles Casagemas, un altre malaurat artista) per no passar-se de frenada. Però hi ha coses que no cal forçar per entreveure-les. Si Picasso anomena fregits a algunes de les seves obres primerenques és perquè sap qui és l’inventor d’aquesta tècnica que ha desconcertat tothom fins a temps recents. Nonell no va revelar mai a ningú els seus secrets, fins al punt que es creia que utilitzava oli bullent per conferir l’aspecte vidriat de color ambre dels seus dibuixos. Fins i tot a París es van empassar que els ficava dins d’una paella. Ha calgut tecnologia capdavantera per esbrinar que no era així. Utilitzava goma laca, una resina de petroli i aigua, de color ataronjat, que es dissol en alcohol. L’aplicava a mode d’envernissat. Un misteri que ha resolt el departament de restauració i conservació del MNAC amb microscòpia òptica i electrònica, cromatografia de gasos i microespectroscòpia d’infraroig.

Rescat ‘in extremis’

Un any abans de morir, s’inicia una operació de desgreuge i Nonell tastarà, per fi, la glòria. A l’exposició del Faianç Català (recordem que feia set anys que estava pràcticament proscrit), va vendre 30 obres, una de les quals, Rumiant, la van adquirir un grup d’amics i d’artistes adscrits a la cultura noucentista, cosa que no deixa de ser paradoxal. Seguidament, la dipositaran a les col·leccions públiques de Barcelona. El 1910, Nonell ja és un artista de museu. I set anys després, aquests mateixos intel·lectuals en promouen la primera monografia. Entre d’altres, hi escriu Eugeni d’Ors. Nonell, tan maleït en vida, queda definitivament incorporat al panteó de l’art català.

La seva prematura desaparició deixa un interrogant. Cap a on hauria pogut evolucionar? “No ho sabem, però imaginem-nos que Picasso hagués mort a la seva edat, el 1919: per exemple, no tindríem el Guernica. Nonell, una bèstia de l’experimentació, un alquimista que anava provant coses, molt probablement ens hauria sorprès”, rebla Vallès.

El cas és que amb ell comença i acaba una cosmovisió artística. “No té una tradició que el segueix, no crea escola. Per això no se sap on situar-lo.” És inclassificable i per això mateix, també únic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.