Opinió

Un mar de llàgrimes

Un d’aquests dies a la tarda, per no perdre el costum, mentre conduïa cap a casa tornant de la meva tan agraïda feina, no deixava de pensar que el curs escolar s’estava acabant i que vindrien al meu cor noves empremtes que recordaria en tot el que em queda de vida. I una veritat de la bona és que sense ells tot resulta bastant diferent en el meu dia a dia. Mirades que em delecten de bon matí, dibuixades amb grans i sincers somriures, el “No puc”, el continu “M’està picant” o “Tinc sang”, “Mira la meva camiseta!”, “Has vist quina diadema que porto?”, “M’ajudes?”, “Em dones la mà?” o, fins i tot, “Tinc por”. M’han robat el cor aquest any. Camins plens d’emocions, de descoberta, de curiositat i d’amor. Abraçades, rialles, silencis, complicitat. A totes hores, tots els dies, jugar, treballar i fer sense pensar (grans artistes!). Espontaneïtat, innocència i gràcia. Així són els nostres petits grans infants a les nostres escoles. Feixuc adeu, però fins demà, xiquets i xiquetes del nostre gran món, sempre sereu a la meva ment.

Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.